TEXTOS
EL RELAMPAGO
Cuentan que el relámpago es una mujer vieja que se deja caer al suelo cada vez que hay tormenta. Puesto que odia a los espíritus, intenta siempre destruir los lugares donde suelen habitar. Aunque vieja es una mujer muy hábil; nadie puede verla pues al caer del cielo y llegar a la tierra, se esconde rápidamente en un agujero. Cuando algún indio, en busca de conejos o armadillos, pasa junto a su madriguera, ella lo llama y le dice: "Hijo mío, ven a encenderme el fuego". Muchos se asustan y escapan; entonces la viaja se pone a llorar. Pero otros, más valientes le hacen caso y encienden un gran fuego. Entonces la vieja les dice: “Cuando vuestros campos necesiten lluvia será suficiente con que la pidáis para tenerla. En cambio, quienes se asustaron y huyeron sin complacerme se quedarán sin lluvia y deberán pedirosla a vosotros si la desean."
Para que la anciana pueda ser transportada de nuevo al cielo, el fuego ha de provocar un humo muy espeso. Pero como sabe que esto no suele agradar demasiado a los hombres valientes, va subiendo antes de desaparecer en el aire mientras exclama: "Yo parto". Entonces el hombre espera un rato y al fin apaga el fuego. Y nadie debe conocer lo sucedido...
Leyenda procedente de TOBA
(Gran Chaco) América meridiona
l
EL TERREMOTO
Se cuenta que Ama Kalada, el señor del cielo, había dejado en libertad a un espíritu que causaba desgracias en todos los lugares por donde pasaba. El devastador cabalgaba sobre un caballo con dos cabezas y por todas partes propagaba enfermedades haciendo cortes con sus tijeras.
Un día Ana Kalada creyó que ya era hora de poner fin a tan desastrosos hechos.
-¡Ya basta ! - dijo el señor del cielo al devastador.
Pero el espíritu continuó con su obra de destrucción y de ruina. Entonces, Ama Kalada enfurecido lo cubrió con su sombrero y lo convirtió en una gran montaña en la que todavía el espíritu se encuentra prisionero.
De vez en cuando, el espíritu devastador intenta salir de la montaña y con sus esfuerzos por conseguirlo hace temblar la tierra.
Leyenda de SUMBA OCCIDENTAL
EL RAMAYANA
Un dia un lladre de camins intenta atracar set santons pels boscos de Banda. Els santons li diuen que consulti amb la seva família si estaria disposada a compartir amb ell el fruit dels seus pecats. La família contesta que no i això fa que el lladre s’arrepenteixi de les seves accions. Els set santons li diuen que faci penitència, que s’agenolli en un lloc i que repeteixi el nom de Rama. El lladre s’hi va estar tants anys quiet al mateix indret que les formigues van aixecar un formiguer al seu damunt. Després d’haver estat ell tants anys meditant, els set savis van tornar, el formiguer va esclatar i ell es va posar dret. Així, havia adquirit una gran força espiritual i va ser anomenat Valmiki. Un dia que Valmiki anava de peregrinació al Ganges va veure dos coloms que es bequejaven dolçament. Un caçador va matar un dels coloms i Valmiki el va maleir. D’aquesta maledicció va sortir el primer vers. Llavors Brahma va baixar i li va dir que escrivís la història de Rama. Tot i que ell no en sabia res d’aquesta història l’antic lladre es va poder concentrar només en Rama i va escriure el gran poema èpic titulat Ramayana.
LA JOVENTUT DE RAMA
L’intrèpid i just Dasharat, rei de la ciutat d’Ayodhya, no tenia descendència. Per això fa fer un sacrifici, per demanar un fill als déus. Durant aquest sacrifici, Visnu se li va aparèixer i li va donar un bol ple de nèctar perquè se’l prengués cada una de les seves tres esposes. Així, va tenir quatre fills: Rama, de la primera esposa, Bharat de la segona i els bessons Lakshman i Stratrughan de la tercera. Visnu s’havia reencarnat en Rama: ell era molt fort, però no s’havia adonat que tenia un poder diví. Un dia va aparèixer a la cort el gran savi Vishvamitra per demanar ajuda per liquidar una diablessa. Rama i Lakshman se’n van anar amb Vishvamitra i van vèncer la diablessa. Després, el savi se’n va dur Rama per casar-lo amb Sita, filla del rei Janak. Sita era una reencarnació de Lakshmi, l’eterna esposa de Visnu. Era d’una gran bellesa i quan caminava deixava un rastre de llum. Rama es va casar amb Sita després de superar una prova que consistia a aixecar un arc de Siva col·locat al mig de saló reial.
Celebrades les noces, Bharat va marxar al regne del seu avi matern. Van passar els anys i Dasharat, abans que tornés Bharat, va nomenar Rama hereu. Però Kaikeyi, la mare de Bharat, va exigir al rei els dos desitjos que ell li va prometre després que ella el curés quan va derrotar el dimoni Shambar. El primer desig era que havia d’enviar Rama a l’exili durant 14 anys i el segon que Bharat havia de ser nomenat rei d’Adyodhya.
Rama, acompanyat de la seva esposa Sita i del seu germà Lakshman se’n va anar a l’exili. Tots tres van viure durant deu anys en una casa al costat del llac on també vivien cinc donzelles celestials. Llavors van seguir viatjant i es van trobar el voltor Jatayu, el rei dels ocells, el qual es va posar al seu servei. Un dia, la diablessa Shurpanakha es va enamorar de Rama, però aquest va rebutjar-la. Per venjar-se’n, la diablessa va intentar matar Sita però la dona de Rama es va defensar i li va tallar el nas i les orelles. Desfigurada i ansiosa de venjança, Shurpanakha se’n va anar a Janastan, la terra dels dimonis, governada pel seu germà Khar i li va demanar venjança. Khar, amb un exèrcit de 14000 homes, va anar a l’encontre de Rama, però és derrotat i mort.
SITA I EL REI DIMONI
Un altre germà de la diablessa Shurpanakha era el dimoni Ravan. Aquest dimoni havia usurpat a Kuvera, el déu de la riquesa, el regne de Lanka. Aquesta ciutat havia estat dissenyada perquè flotés a l’aire, però un dia el déu del vent es va enfadar i va bufar sobre la ciutat fins a fer-la caure a l’oceà, concretament a Sri Kanka. Set fossars i set muralles defensaven la ciutat. Ravan era un ésser horripilant: tenia vint braços i deu caps i una gran força, i dominava els déus. Ravan havia forçat Brahma a defensar-lo de déus i dimonis però no d’homes ni d’animals. Per això Visnu es va reencarnar en Rama per vèncer en forma humana aquell dimoni totpoderós.
Un dia, Ravan seia al tron envoltat de les seves dones quan va sentir uns xiscles histèrics i Shurpanakha va entrar gemegant al saló reial.
—La teva germana et demana que la vengis immediatament —va bramular la diablessa fitant-lo amb els seus ulls repugnants i rabiüts—. Rama de Kosala ha liquidat el nostre germà Khar i tot el seu exèrcit. L’has de castigar. Jo m’encarregaré de xuclar la sang a Lakshman, que m’ha tallat el nas i les orelles, i també em beuré tota la sang de Sita perquè ella té la culpa de tot. Em vaig enamorar de la bellesa de Rama i em vaig convertir en una dona per temptar-lo. Jo em pensava que cap home no se’m podia resistir. Però Rama estimava Tant Sita que ni tan sols em va mirar. És la dona més virtuosa i atractiva que mai ha existit.
Tota ressentida, Shurpanakha va descriure la magnífica bellesa de Sita. En sentir-ho, Ravan va pensar immediatament que volia aquella dona per ell i va decidir que la segrestaria. Va fer venir la seva carrossa màgica i va travessar volant l’oceà per anar a veure un dimoni anomenat Marich.
—M’has d’ajudar a destruir aquest Rama i a segrestar la seva dona Sita —va ordenar Ravan—. Ha gosat liquidar 14000 dimonis i ha desfigurat la meva germana sense que ningú l’hagi provocat.
—No sabeu pas qui és Rama— va respondre Marich—. És la perfecció personificada i domina totes les forces del bé. No el podreu vèncer.
—Ni els déus no són capaços de vèncer-me —va tronar Ravan—. Que no saps que sóc totpoderós? Com goses de contradir-me? Has de fer el que et mano i, si no, et mataré.
Ravan va donar tot un seguit d’instruccions a Marich i el va dur a Panchavati, on Rama, Sita i Lakshman vivien. Marich es va convertir en una gasela daurada i es va posar a pasturar tranquil·lament en una clariana que hi havia prop de la casa de Rama. Sita el va veure quan va sortir al jardí a buscar unes quantes flors. La bestiola la va mirar amb ulls tristos i tendres i ella se’n va enamorar.
—Rama, Lakshman —els va cridar—, guaiteu aquesta bestiola. Agafeu-me-la perquè així serà meva i sempre me la podré mirar.
—Rama es va recordar de la profecia que una gasela els portaria malastrugança. Sita, però, no el va voler escoltar. Lakshman també va mirar de convèncer-la i li va explicar que aquella gasela podria ser un dels pocs dimonis que encara quedaven vius. Sita no el va creure i va dir que una bestiola com aquella no podia ser gens perillosa. Al capdavall, Rama va accedir a caçar l’animal i va advertir Lakshman que no deixés Sita sola. Llavors va dibuixar una rodona a terra al voltant de la seva esposa.
—Aquest cercle màgic et protegirà dels dimonis. No en surtis pas fins que jo no hagi tornat amb la gasela —la va advertir, i va marxar a caçar aquella bestiola tan encisadora.
La va haver de perseguir força estona fins que va arribar un moment que la va tenir prou a la vora per fer punteria. Només la volia ferir superficialment, però va apuntar malament i la fletxa es va clavar al cor de l’animal. La gasela va caure a terra i va xisclar imitant la veu de Rama: “Ah, Lakshman! Sita, esposa meva!”. En sentir la veu del seu marit, Sita va pensar que estava ferit i que necessitava ajut.
—Vés-hi de seguida –va dir a Lakshman—. Rama et necessita.
—Ell m’ha dit que em quedés aquí per protegir-te —va respondre Lakshman—. No crec que em necessiti pas.
Sita es va posar a gemegar i a suplicar-li que ajudés al seu marit fins que Lakshman va accedir a anar a veure si havien ferit Rama.
No feia ni un segon que s’havia endinsat al bosc, quan va passar per allà un santó.
—Qui ets tu que vius al bosc i que vas vestida de seda, com si fossis una princesa? —li va preguntar—. No tens cap protector?
—Sóc Sita —va respondre ella respectuosament—. Visc aquí amb el meu marit Rama i el seu germà Lakshman.
Doncs fes allò que tothom fa amb els pobres homes com jo —va dir l’home sant—. Dóna’m un mos per aplacar la fam.
Sita va sortir del cercle per anar a buscar menjar i llavors l’home la va engrapar pel braç.
—Sóc Ravan, el dels deu caps, el rei de Lanka —va anunciar—. Casa’t amb mi i dominarem junts el món.
Sita es va resistir aferrissadament suplicant-li que la deixés anar. Ravan la va agafar dels cabells, la va lligar a la seva carrossa i se la va endur volant. A mig camí, Sita va veure el voltor Jatayu.
—Oh, rei dels ocells —li va demanar—, vés i digues a Rama que Ravan m’ha segrestat.
Jatayu va intentar aturar la carrossa però Ravan li va tallar una ala. Sita anava llançant les joies a terra amb l’esperança de deixar un rastre per a Rama. Els fugitius van passar per un cim on hi havia una colla de micos gegants i on Sita va deixar joies i un mocador de coll. Quan van arribar a Lanka, l’esposa de Rama va rebutjar les ofertes de matrimoni de Ravan. Aquest la va tancar llavors en un bosc on un grup de diablesses la vigilaven i amb l’amenaça que al cap d’un any ell la devoraria.
RAMA A LA RECERCA DE SITA
Jatayu informa a Rama i a Lakshman del segrest de Sita i de la direcció que han pres els fugitius. Els dos germans es posen en camí de seguida i arriben a un bosc on es troben un ogre colossal sense cap, que es diu Kabandha. Lluiten amb ell i li tallen els braços. L’ogre, en assabentar-se que qui l’havien atacat eren Rama i Lakshman els dóna les gràcies per haver-lo alliberat. Resulta que efectívament eren ells els únics que el podien alliberar del càstig que havia rebut per haver desafiat el poder d’Indra. Kabandha els demana que l’incinerin. De la pira surt un ésser radiant que diu que demanin l’ajut de Sugriv, el rei exiliat dels micos, que ell els ajudarà a rescatar Sita. Els micos són animals d’origen diví i tenen poders sobrehumans. Rama i Lakshman van continuar el viatge cap al sud i van arribar a un lloc on es van trobar un mico que es deia Hanunan, fill de Vayu, el déu del vent que els estava esperant. Hanunan els porta en presència de Sugriv el qual els ensenya les joies que Sita havia anat llançant i el mocador de coll. Sugriv els proposa d’ajudar-los a rescatar Sita si prèviament Rama i Lakshman l’ajuden a recuperar el regne de les mans del seu germà Valin. Rama i Lakshman l’ajuden i maten Valin.
LES AVENTURES DE HANUNAN
Sugriv envia un guerrer hàbil i àgil, capaç de saltar fins als núvols, anomenat Hanunan, a buscar notícies de Sita. Rama li dóna un anell perquè l’ensenyi a la seva esposa. Hanunan amb un exèrcit de micos i ajudat per Jambavan, el rei dels óssos, busca per tot arreu però no troba cap rastre de Sita. Al cap d’un mes, els buscadors veuen Sampati, el germà de Jatayu, que tenia una ala cremada per haver volat massa a la vora
de Surya, el rei sol. Sampati els diu que Sita és a Lanka i just després de dir-los-ho li creixen les ales de nou perquè Surya li ho havia promès si ajudava a Rama. Hanunan arriba d’un salt a l’illa de Lanka, elimina les sentinelles que l’havien clissat, escorcolla el palau i descobreix finalment on és Sita i li ensenya l’anell que Rama li havia donat. Sita li diu que a ella li queda un mes per resistir i li dóna una joia com a prova que l’havia vista.
Hanunan fa una gran destrossa al regne de Ravan fins que Indrujit, el fill més poderós de Ravan, el fereix amb una fletxa màgica que li havia donat Brahma i és fet presoner. En lloc de matar-lo decideixen cremar-li la cua i el deixen anar. Hanunan, amb la cua provoca un incendi en la fortalesa més important de Lanka, fins que la fica al mar per apagar-ne el foc. Després, d’una gambada gegant, torna al continent i es reuneix amb els micos i els óssos.
LA MORT DE RAVAN
Hanunan lliura a Rama la joia que Sita li havia donat i li explica totes les aventures que ha passat. Rama surt immediatament cap al sud acompanyat de l’exèrcit de micos i óssos. Pel camí es troba Vishishan, el germà de Ravan, el qual s’ofereix a ajudar-los. Vishishan té el poder de veure sempre on és Indrajit. Lavors Rama demana l’ajuda de Sagar, el déu de l’oceà, per fer la travessa fins a l’illa de Lanka. Els micos construeixen un pont i tots poden arribar a l’illa. Rama envia un ultimàtum a Ravan perquè li torni Sita. Ravan no en fa cas i comença la lluita. Indrajit es va invisible i fereix amb la seva fletxa màgica a Rama i Lakhsman i un gran nombre d’óssos i micos que no veien d’on sortia la fletxa. Aquesta fletxa torna al seu amo després d’haver estat disparada i no falla mai el seu objectiu. De sobte, l’àliga Garuda, l’animal que Visnu feia servir per viatjar surt d’una flamarada del cel i amb una abraçada guareix Rama i el seu germà i se’n torna cap al cel. Novament s’enfronten els guerrers de Ravan i els micos. Hanunan liquida tots els dimonis. Indrajit, recuperat de la derrota, puja a la seva carrossa voladora i fereix Jambavan, Sugriv, Rama i Lakshman, i torna al palau reial. Jambavan, el rei dels óssos, informa a Hanunan que al cim de Kailash on vivia Siva hi ha unes herbes que guareixen qualsevol malaltia. Hanunan va a aquesta muntanya però no reconeix aquestes herbes. Per això escapça tot el cim de la muntanya i el porta a Jambavan perquè les seleccioni i llavors torna a col·locar el cim al seu lloc. Guarits, Sugriv i els micos calen foc a la fortalesa de Ravan. Moren tots els dimonis que quedaven tret d’Indrajit i Ravan. Indrajit torna a atacar però finalment és mort per Lakshman amb una fletxa que li havien regalat els déus. Ravan surt volant amb la seva carrossa màgica i dispara moltes fletxes amb els vint braços. Els déus ajuden Rama enviant-li una carrossa a la mateixa alçada. Finalment Rama clava una fletxa al cor del rei dimoni, que mor esclafat al terra. En acabar els rituals fúnebres per Ravan, el seu germà Vibhishan va ser coronat rei de Lanka.
Hanunan se’n va a comunicar les bones notícies a Sita. Ella és portada al palau de Vibhishan. Allà la banyen, la vesteixen de seda, la guarneixen de joies i la porten a veure el seu marit. Però Rama la rebutja perquè Ravan l’havia tocada i no sap si ara és pura. Sita es queixa d’aquest tracte i demana a Lakshman que prepari una pira. Quan ella és a punt de ser cremada, els braços d’Agni l’enlairen. Tots els déus van arribant i
Dasharat, el pare de Rama, informa al seu fill que tot, incloent-hi el segrest de Sita, ha estat un pla diví perquè els déus no podien destruir Ravan sols. El déu Shiva vol recompensar Rama per la seva ajuda. Rama li demana que ressuscitin tots els micos i tots els óssos morts per ell i així ho fa. Dasharat i els déus marxen i Rama, Sita i Lakshman tornen immediatament a Ayodhya amb una carrossa màgica regalada pels déus. En arribar a Ayodhya ells donen una gran alegria a Bharat. El savi Vasishta els rep al palau i fa seure Rama i Sita al tron de pedres precioses. Rama va tenir un regnat pròsper i va governar feliç al costat de Sita.
ANTIC TESTAMENT
PENTATEUC
GÈNESI
Creació. Origen dels temps sagrats
Al principi Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu batia les ales sobre l’aigua.
Déu digué: “Que hi hagi llum”. I hi hagué llum Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el dia primer.
Déu digué: “Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres”. I fou així. Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l’aigua de sota el firmament i la de dalt del firmament, i Déu veié que estava bé. Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon.
Déu digué: “Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent”. I fou així. Déu anomenà el continent terra i les aigües reunides mars. I Déu que estava bé.
Déu digué: “Que la terra produeixi vegetació: herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena, que facin fruit i llavor a la terra”. I fou així. La terra produí la vegetació: herba que dóna llavor de tota mena, i arbres de tota mena que fan fruit i llavor. I Déu veié que estava bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia tercer.
Déu digué: “Que hi hagi llums al firmament del cel per a separar el dia i la nit, que assenyalin les festivitats, els dies i els anys, i des del frimament del cel il·luminin la terra”. I fou així. Déu va fer, doncs, els dos grans focus de llum: un de més gran, que fos sobirà del dia, un de més petit, que fos sobirà de la nit, i les estrelles. Déu els col·locà al firmament del cel perquè il·luminessin la terra, perquè fossin sobirans del dia i de la nit, i separessin la llum i les tenebres. I Déu veié que estava bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia quart.
Déu digué: “Que les aigües produeixin animals que hi nedin i es belluguin, i que els animals voladors s’aixequin enlaire sobre la terra ran del firmament del cel”. I fou així. Déu creà els grans monstres marins, els animals de tota mena que neden i es belluguen a les aigües, i totes les menes de bèsties alades. I Déu veié que estava bé. Déu els beneí, dient-los: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu l’aigua dels mars, i que les bèsties que volen es multipliquin a la terra”. Hi hagué un vespre, i fou el dia cinquè.
Déu digué: “Que la terra produeixi tota mena d’animals: cuques i tota mena d’animals domèstics i salvatges”. I fou així. Déu va fer, doncs, tota mena d’animals salvatges i domèstics, i els cucs i les cuques de la terra de tota mena. I Déu veié que estava bé
Creació i benedicció de l’home. Primera llei sobre els aliments.
Déu digué: “Fem l’home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i salvatges i totes les cuques que s’arrosseguen per terra”. Déu creà, doncs, l’home a la seva imatge, el creà a l’imatge de Déu; creà l’home i la dona. Déu els beneí i els digué: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les bèsties i totes les cuques que s’arrosseguen per terra”. Déu digué: “Us dono totes les herbes que fan llavor per tota la terra, i tots els arbres fruiters i els que fan llavor: que uns serveixin d’aliment. I a tots els animals salvatges, a tots els ocells, a totes les cuques que s’arrosseguen per terra, a tot el que viu, els dono tota l’herba verda per aliment”. I fou així. Déu veié que tot el que havia fet, i estava molt bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia sisè.
I quedaren acabats el cel i la terra, amb tots els estols que s’ho mouen. Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l’obra que havia fet. Déu beneí el dia setè i el santificà, perquè aquell dia reposà de tota l’obra que havia creat i havia fet. Així van ser els orígens del cel i de la terra quan foren creats.
Segona narració de la creació. L’home en el paradís.
Quan Jahvé Déu va fer la terra i el cel, no hi havia encara cap arbust ni havia brotat cap herba, ja que Jahvé Déu no havia fet ploure damunt la terra ni hi havia ningú per a conrear els camps. Llavors un riu brollà de la terra i regà tota la superfície dels camps.
Aleshores Jahvé Déu formà l’home amb la pols del camp, bufant li va fer entrar en el nas un alè de vida, i l’home esdevingué un ésser viu. Després Jahvé Déu plantà un jardí a Edèn, cap a l’orient, i va posar-hi l’home que havia format. Jahvé Déu va fer brotar de la terra fèrtil tota mena d’arbres, agradables a la vista i bons per a menjar, com també l’arbre de la vida, al mig del jardí, i l’arbre del coneixement del bé i del mal.
Un riu sortia d’Edèn per regar el jardí, i allà es destriava en quatre braços. El primer s’anomena Fison, que va per tot el país d’Hevilà, on hi ha l’or d’aquell país que és molt bo; s’hi troba també el bdel·li i pedra ònix. El segon riu s’anomena Guihon, que va per tot el país de Cus. El tercer riu s’anomena Tigris, a l’est d’Assur. El quart és l’Eufrat. Jahvé Déu va donar a l’home aquest manament: “Pots menjar de tots els arbres del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis; si un dia en menges, no t’escaparàs pas de la mort”.
Déu uneix els esposos
Després Jahvé Déu digué: “No està bé que l’home estigui sol: li faré qui li faci costat per ajudar-lo”. Jahvé Déu formà de la terra tots els animals salvatges i tots els ocells, i els emmenà a l’home per veure quin nom els donaria: el nom que l’home donés a cada un dels animals, havia de ser el seu nom. L’home, doncs, donà noms a tots els ocells i a tots els animals domèstics i salvatges. Però per a ell no hi havia qui fes costat per ajudar-lo. Llavors Jahvé Déu infongué un son profund a l’home, i s’adormí. Prengué una de les seves costelles i clogué la carn al seu lloc. Després, de la costella que havia pres a l’home, Jahvé Déu va fer-ne una dona, i l’emmenà a l’home. L’home digué: “Ara sí; aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Aquesta s’anomenarà l’esposa, peqruè ha estat presa de l’espòs. Per això, l’espòs deixarà el pare i la mare i s’ajuntarà a la seva esposa, i seran una sola carn”. I tots dos, l’home i la dona, anaven nus, però no tenien vergonya l’un de l’altre.
PER QUÈ L’AIGUA DEL MAR ÉS SALADA
Heus ací que una vegada hi havia dos germans, un de ric i molt avar i un altre de molt pobre, però generós i caritatiu. Moltes vegades el pobre havia d’anar a demanar ajut al ric, però aquest, sempre se’l treia del davant amb males maneres, i mai per mai no el va voler ajudar ni afavorir en res. Un dia que estava desesperat perquè en feia més de vuit que no havia menjat res, el pobre va trucar a la porta del ric, aquest se’l va treure del davant amb més mals tractes que mai, i li va dir que si tenia gana anés a menjar palets. El pobre, per tal d’acabar amb la seva desventura decidí tirar-se mar. I se’n va anar fins al cim d’unes roques de la platja, disposat a llençar-se des d’allí dalt per estar més segur d’ofegar-se. Però heus ací que, quan s’anava a tirar, se li va presentar una velleta que el va deturar i li va dir:
—Què vas a fer, desventurat? ¿No veus que et vas a matar?
—Precisament això és el que jo voldria. Estic desesperat i només la mort pot treure’m de la penúria que m’aclapara.
—No et desanimis, que tot en el món té remei. Mira, jo et protegiré. Et donaré un molinet al qual no caldrà més que diguis: “Molinet, mol.” I et donarà tot allò que tu amb el pensament hagis desitjat. Quan n’estiguis satisfet, no et caldrà més que dir-li: “Molinet, para de moldre”.
I dit això, la velleta es va treure un molinet de sota les faldilles, el va lliurar al pobre home i va desaparèixer.
El bon home va pensar: “M’agradaria viure en una casa ben parada i espaiosa, ben moblada, que fos ben còmoda i que hi fes de ben bon estar, amb un bon hort ple d’arbres fruiters”. I així que hagué pensat això, va dir:
—Molinet, mol.
I, al moment, va tenir al seu davant una casa on no hi havia més que mirar. Hi va entrar, la va trobar plena de bons menjars i de bons vestits. Es va poder vestir com una persona rica i va poder treure el ventre de pena. Tothom del poble no se sabia explicar aquella prosperitat tan sobtada, i cada u hi deia la seva. El qui més intrigat estava era el seu germà, que aviat va sentir-se rosegat pel corc de l’enveja. El va anar a veure i li va preguntar com s’ho havia fet per prosperar tant en tan poc temps. I el bon germà li ho va explicar. L’envejós de seguida va veure que, si li deixava aquell molí, podia multiplicar les riqueses que tenia i l’hi va manllevar. El germà bo no va refusar de deixar-l’hi. I li anava a explicar com s’ho havia de fer per fer-lo anar, però així que li va haver dit com l’havia de fer funcionar, l’envejós del germà ric va sentir tanta ànsia per servir-se’n que no va voler saber res més i se’n va anar cap a casa seva.
Pensant, pensant què podria fer fer al molinet, es va dir: “Calla, aquest any que la collita ha estat dolenta, la palla anirà cara, doncs que em molgui palla.” I al punt va dir:
—Molinet, mol.
De seguida va començar a sortir palla i més palla, vinga palla encara més, i més encara; aviat tota la casa estava plena de palla a curull. Ell bé el volia fer parar i no es cansava de dir-li:
—Detura’t molinet, no molguis més palla; para, para, prou palla, prou palla, no en facis més.
El molinet no es deturava, i ben aviat tanta palla va arribar fins envair la llar de foc i, en acostar-se a les flames, es va encendre la palla, i en poca estona es va calar foc a la casa i va quedar tota cremada i feta un munt de desferres. Tot es cremà, menys
el molinet. Desconsolat en veure’s arruïnat, el mal germà va tornar el molinet, però el seu germà, que malgrat tot l’estimava perquè era molt bo, va fer tornar al molinet la casa tal com la tenia abans de cremar-se-li. D’aquella feta els dos germans sempre més van tractar-se amb l’afecte que pertoca a aquest parentiu.
La fama del molinet va córrer per tot el poble, i un capità de vaixell, que havia de fer un viatge, va anar-lo a manllevar per tal d’ensenyar un molinet tan prodigiós a les gents de les terres on anava a cercar sal. El bon germà no va tenir inconvenient a deixar-l’hi. I heus ací que, mentre anaven per mar, un mariner, va dir al capità:
—Nostramo, em sembla que ens podríem estalviar de fer el viatge. Diguem al molinet que ens molgui sal i ens estalviarem d’haver-la d’anar a cercar.
—Trobo que tens molta raó.
I el capità agafà el molinet i li diu:
—Molinet, mol.
Al punt comença a moldre sal i més sal i més sal, vinga a omplir-ne el vaixell, i sal i més sal, i encara més i més encara. Fins que tanta en va moldre, que va omplir tot el vaixell, que va arriar a pesar tant, que, com que no van saber deturar el molinet perquè no molgués, el vaixell es va enfonsar, i la sal i la gent se’n van anar a fons amb el molinet, que encara segueix molent i deurà moldre fins que el dia menys pensat un pescador el pesqui i li sàpiga dir:
—Molinet, para de moldre.
I és d’aquesta feta que l’aigua del mar és tan salada, de tanta sal com mol el molinet, puix que abans era dolça com tota l’altra aigua.
I el qui no vulgui creure
aquesta rondalla vera,
que el seu cap
se li torni de cera.
PROMETEU
El Cel i la Terra havien estat creats; el mar es gronxava i dintre seu jugaven els peixos; per l’aire cantaven els alats ocells; per la terra pul·lulaven els animals. Però faltava encara la criatura on l’esperit pogués habitar dignament i dominar des d’allí tot el món terrenal. Va aparèixer llavors, a la Terra Prometeu, plançó de l’antiga estirp dels déus que Zeus va destronar, fill de Jàpet, nét d’Urà, nascut de la Terra i dotat d’un gran ingeni. Ell sabia que en la terra hi havia la llavor del Cel; per això va agafar argila, la va mullar amb l’aigua del riu, la va pastar i va fer amb ella un ésser a imatge i semblança dels déus, senyors del Món. Per donar vida a la figura que havia fet va demanar a les ànimes de tots els animals qualitats bones i dolentes, i les va tancar dins el pit de l’home. Entre els habitants de l’Olimp tenia una amiga, Atenea, deessa de la saviesa, la qual, admirada de l’obra de Prometeu, va infondre a la figura semianimada , l’esperit diví.
Així van néixer els primers homes, i no tardaren a multiplicar-se i omplir la Terra. Durant molt de temps no saberen com servir-se dels seus membres i de la guspira divina que havien rebut. Vagaven com fantasmes sense saber com aprofitar les riqueses de la natura: no sabien treballar les pedres, ni fer rajoles amb fang, ni tallar arbres del bosc per fer-se cases. Vivien en fosques cavernes, on mai no penetrava la llum del sol, com inquietes formigues. No coneixien els senyals segurs que anunciaven l’hivern, la primavera amb les seves flors, l’estiu amb la riquesa dels seus fruits. No planejaven el que feien, actuaven sense ordre ni concert.
Prometeu es va preocupar per les seves criatures i va començar a ensenyar-los coses que els podrien ajudar. Els va ensenyar a observar la sortida i la postra del sol, a comptar, a escriure, a domesticar els animals. Va inventar el carro i les barques i les veles per a navegar. Els va ensenyar també com curar les seves malalties amb remeis, ungüents i dietes apropiades. Més tard els va ensenyar l’art de la predicció, interpretant el significat dels senyals dels somnis i del vol dels ocells. A més els va mostrar l’interior de la terra on van descobrir els metalls: el ferro, la plata i l’or. En una paraula, els va iniciar en totes les arts de l’existència.
|
